Mirem la pandèmia des de dos punts de vista diferents: un malalt de Covid i una enginyeria
Covid-19 o com convertir espais esportius en hospitals en menys de 10 dies
En aquest article mirem la pandèmia i la vida als hospitals des de dos punts de vista diferents: un malalt de COVID ubicat en una instal·lació adaptada i una enginyeria encarregada de fer possible la conversió de pavellons esportius en hospitals amb l’objectiu de salvar vides.
Cada dia, a les vuit del vespre, la ciutadania surt als balcons a aplaudir la tasca del personal sanitari que ha vist com la seva vida i la seva feina canviava de la nit al dia. Però, qui ha darrere de l’adaptació de les instal·lacions?, qui ha fet possible que els respiradors i l’oxigen arribés als pacients per salvar-los la vida? Com es viu la malaltia aïllat en un entorn provisional i amb personal no específic?
La Carmen Rodríguez, Coordinadora de l'àrea tècnica de l’ACI, va començar a trobar-se malament el 30 de març. Feia dues setmanes que el país estava confinat i els hospitals començaven a saturar-se. No hi havia proves disponibles i després de diverses trucades i visites al CAP, va ser ingressada a l’Hospital Clínic de Barcelona amb un diagnòstic de Covid-19 amb pneumònia lateral que li impedia respirar sense oxigen.
“Vaig passar l’ingrés hospitalari en una àrea adaptada de la planta de psiquiatria infantil del Clínic. Això comporta instal·lacions pensades per a malalts psíquics i, per exemple, no pots obrir les finestres per ventilar l’habitació, tens càmeres de seguretat, no tens una dutxa normal ni un timbre per trucar al personal sanitari. En el meu cas, vaig passar 10 dies aïllada en una habitació, connectada a l’oxigen, amb un únic contacte diari amb les infermeres que entraven amb els EPIS de seguretat per mesurar-me la temperatura i prendre’m mostres de sang. En una habitació sense aire fresc, havien de treballar amb capes de roba d’un sol ús, mascareta i pantalla protectora, doble guant i massa hores de dobles torns, cosa que resultava realment difícil. A més, el personal no era especialista en infeccioses i llegia als seus ulls por i inseguretat. Malgrat que va ser una experiència gens agradable, els hi estic molt agraïda” – ens explica la Carmen.
Per entendre com és possible que un sistema sanitari com el nostre pugui arribar a quasi col·lapsar, és necessari fer una mirada enrere per veure com va evolucionar la situació.
En un primer estadi, els CAPS es saturen i comencen a derivar pacients amb quadres greus cap als hospitals. Cada cop hi ha més malalts que necessiten cures intensives i les UCI’S dels centres hospitalaris no donen a l’abast. Per intentar donar resposta a aquesta necessitat, els mateixos hospitals transformen espais amb altres usos a àrees UCI dins de les seves instal·lacions multiplicant, així, les zones de cures intensives. Malgrat tot, la corba dels malalts segueix pujant i les administracions veuen amb preocupació que ja no hi ha més llits disponibles. En aquest punt, es comencen a pensar en “hospitals de campanya” per donar cobertura a una població cada cop més emmalaltida.
Per veure l’enfoc des de l’altra banda, contactem amb JG Ingenieros, una consultora d’enginyeria amb molta experiència en disseny i execució de projectes d’instal·lacions hospitalàries. Per la seva dilatada trajectòria van ser cridats per dur a terme 5 projectes diferents d’adequació d’instal·lacions en hospitals efímers.
Van treballar en diversos projectes: van participar en la dotació de 100 llits d’UCI a l’interior d’espais hospitalaris i es va projectar l’adequació d’edificis municipals a Tarragona, Lleida i Girona. Cal dir que, per sort, aquests últims no es van arribar a executar perquè la corba dels malalts va poder ser assumida per les instal·lacions hospitalàries existents.
En Lluís de la Torre, coordinador del projecte de Lleida, ens explica que en circumstàncies normals es dissenya un projecte, s’aprova i després s’executa en un procés que dura mesos. En aquesta situació d’emergència es van canviar tots els protocols i es treballava de la mà amb tots els agents que havien d’intervenir in situ.
A l’hora de fer el disseny es van tenir en compte 3 factors:
- Amb quines instal·lacions comptàvem? Havien d’estar a prop dels hospitals de referència i tenir uns mínims requisits per tal d’haver de fer les mínimes adequacions possibles.
- Quins equipaments podíem aconseguir? En un entorn caòtic amb des abastiment general de respiradors i altres materials essencials, calia ser imaginatiu per fer les adaptacions necessàries per proveir de llits, unitats respiratòries, separadors, dutxes o lavabos.
- Amb quin personal comptàvem? Cal recordar que en aquell moment, la majoria de les empreses estaven en un ERTO i els desplaçaments eren restringits. Per tant, necessitaven muntadors i instal·ladors locals.
Per projectar aquestes solucions d’emergència van treballar contra-rellotge i en equip arquitectes, enginyers, personal sanitari i Institucions públiques, per aportar solucions a una situació que es desbordava i que canviava a mida que passaven els dies. En només una setmana llarga van ser capaços de dissenyar la transformació de pavellons esportius en instal·lacions hospitalàries de forma que es podien posar en marxa i executar aquests canvis en només 10 dies des del moment en que les institucions donessin l’ordre.
Un altra característica que complicava les coses era que la malaltia evolucionava, les corbes d’infectats canviava i per tant, les necessitats assistencials també.
Inicialment, es van dissenyar les instal·lacions per acollir els malalts menys greus, amb un cert grau d’autonomia però que encara necessitaven oxigen. Aquests pacients no podien aïllar-se als seus domicilis per possibles contagis a grups de risc o familiars i calia proporcionar-los un lloc on estar assistits. Més tard, els fluxos d’informació contínua amb el personal assistencial van demandar que es necessitava també acollir a pacients més greus amb una dependència més alta. Per tant, aquest fet va fer que el disseny de les instal·lacions anés canviant per adaptar aquestes a les necessitats del pacient objectiu que havia de ser-ne l’usuari final. La feina en equip d’enginyers, arquitectes i industrials ho va fer possible en un temps rècord.
En Lluís ens explica que “el millor objectiu assolit per resoldre aquesta crisi és que hem treballat en equip durant el procés de disseny incloent-hi la part assistencial. Això ha estat un fet clau a l’hora de determinar les necessitats reals que només els que treballen a primera línia poden determinar. Detalls com els circuits òptims, la gestió del material de rebuig, la logística dels àpats, les necessitats de bugaderia o seguretat, la sortida i l’entrada de pacients o la gestió de les defuncions van marcar de forma crucial un disseny ràpid i òptim amb un marge d’error molt petit”.
“Aquesta situació de crisi ha fet que sorgeixin els líders naturals. Els equips tiraven endavant i la feina sortia gràcies a persones que tenen un talent natural per liderar i prendre decisions de forma resolutiva, deixant de banda el càrrec o posició en la que es trobaven. És una experiència enriquidora treballar en equip amb gent que té ganes de tirar les coses endavant sense posar pals a les rodes ni massa burocràcia” ens explica Vicens Garcia, Director Gerent de JG Ingenieros.
Com a reflexió final, el sentiment comú a tots dos és d’agraïment cap a les persones que han intervingut en cadascuna de les fases: infermeres, metges, responsables de càtering, neteja, industrials de diversos àmbits (fusters, paviments, electricitat, fusters, telecomunicacions, gasistes i un llarg etc.) i també als responsables de les diferents institucions del Catsalut, SEM, Hospitals de referència, Ajuntaments i altres entitats públiques que han participat en aquests projectes.
Aconseguir que les instal·lacions hospitalàries estiguin preparades, amb els equipaments sanitaris necessaris i el personal assistencial suficient és el nou repte pel que cal treballar, ja que de l’anticipació a possibles rebrots dependrà l’èxit en la lluita contra aquesta pandèmia.